La diada dels Països Catalans

Les festes de Perpinyà, les fogueres d’Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles als Pallars, a l’Alta Ribagorça i Andorra, les revetlles populars al Principat de Catalunya i el País Valencià i el pas de la flama del Canigó arreu del territori. El 24 de juny és doncs l’única festa que es celebra de forma conjunta arreu dels Països Catalans i el dia on la tradició comuna evidencia els trets que compartim el conjunt del poble català. Al mateix temps, es simbolitza el final de la sega dels camps i la celebració del solstici d’estiu amb la nit mes curta de l’any.

Totes aquestes celebracions es produeixen un mateix dia però en diferents estats. Un cop més, els catalans i les catalanes patim, des de fa temps el que en podríem anomenar espoli territorial. A finals del segle XVII amb el Tractat dels Pirineus i l’obligada cessió del Rosselló i la Cerdanya o la divisió provincial, que reforçà la pertinença de les comarques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya a les províncies d’Osca, Saragossa i Terol i a incloure-les a l’Aragó, en són algunes de les evidències.

La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. El concepte d’un país que aplegava el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al s XII. Aquest concepte modificat moltes vegades, fou definit, a partir de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, com a la realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellanoaragonesa del País Valencià.

Per tot això, no hem renúnciar, doncs, al reconeixement de la unitat històrica, cultural i lingüística de tot el domini de parla catalana ni a l’ús de la designació de Països Catalans per a referir-s’hi.