Les festes de Perpinyà, les fogueres d’Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles als Pallars, a l’Alta Ribagorça i Andorra, les revetlles populars al Principat de Catalunya i el País Valencià i el pas de la flama del Canigó arreu del territori. El 24 de juny és doncs l’única festa que es celebra de forma conjunta arreu dels Països Catalans i el dia on la tradició comuna evidencia els trets que compartim el conjunt del poble català. Al mateix temps, es simbolitza el final de la sega dels camps i la celebració del solstici d’estiu amb la nit mes curta de l’any.
Totes aquestes celebracions es produeixen un mateix dia però en diferents estats. Un cop més, els catalans i les catalanes patim, des de fa temps el que en podríem anomenar espoli territorial. A finals del segle XVII amb el Tractat dels Pirineus i l’obligada cessió del Rosselló i la Cerdanya o la divisió provincial, que reforçà la pertinença de les comarques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya a les províncies d’Osca, Saragossa i Terol i a incloure-les a l’Aragó, en són algunes de les evidències.
La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. El concepte d’un país que aplegava el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al s XII. Aquest concepte modificat moltes vegades, fou definit, a partir de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, com a la realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellanoaragonesa del País Valencià.
Per tot això, no hem renúnciar, doncs, al reconeixement de la unitat històrica, cultural i lingüística de tot el domini de parla catalana ni a l’ús de la designació de Països Catalans per a referir-s’hi.
Juny 24, 2008
Amb honoroses excepcions posteriors la multitudinària manifestació per l’autonomia valenciana del 1977 va estar la darrera volta que les històriques senyeres de les quatre barres i tricolor desfilaven juntes a un acte d’afirmació “nacional”. El posterior recrudiment de la “Batalla de València”, amb la guerra de símbols com excusa, ens privà als valencians d’un fet que havia estat qüotidià en tota la trajectòria del nacionalisme valencià.
Les dues tradicions originàries del valencianisme que havien estat branques d’un mateix moviment passen a ser visions oposades que hauran de triar per alguns dels “packs simbòlics” confeccionats només durant la transició i que els faran servir els uns en contraposició als altres. “Ratpenatisme” i “Fusterianisme” deixaran de ser matisos d’un mateix projecte i esdevindran amb el temps “blavers” i “pancatalanistes” en una estratègia que aprofitant les mancances intel.lectuals d’uns i els excessos d’uns altres permetrà a l’espanyolisme, especialment a la dreta de tradició franquista, convertir la pluralitat identitària en problemàtica i el que és més preocupant, traient profit al revestir el seu projecte de “valencianisme” tot arrossegant a importants sectors socials valencians cap a la seua doctrina.
L’objecte d’este resportatge no és fer una anàlisi d’allò que va ocòrrer durant la transició valenciana, perfectament documentat a la darrera obra d’Alfons Cucó “Roig i Blau, la transició democràtica valenciana” però si aportar algunes dades per a la reflexió en un sentit més o menys clar. I és que els autors considerem que determinat univers simbòlic amb una indubtable capacitat cohesionadora i emotiva per a bona part dels valencians ha estat aprofitat pels adversaris del valencianisme i contra el valencianisme. Això ha estat possible en bona mesura per la ruptura existent entre el (vell) nou valencianisme fusterià i altres tradicions anteriors que deixaren de banda una part d’este patrimoni simbòlic valencianista.
Així no només volem denunciar la manipulació que alguns simbols valencians, i concretament la Senyera tricolor ha patit per part de la dreta (post)franquista sinó que també volem assenyalar algunes de les causes que facil·litaren esta apropiació i les seues nefastes conseqüències.
De ben segur este humil article, confeccionat per alguns apassionats amants de la nostra història xocarà amb les ires d’alguns per motius fins i tot contradictoris. No obstant potser tot siga fruït de l’amnèsia col·lectiva dels qui hui ens reclamem valencianistes però desconeixem bona part dels referents històrics que han anat omplit un camí, el del valencianisme, que porta construïnt-se des de fa ja més d’un segle. i la història, tot i que només siga per no repetir-la cal conèixer-la i entendre-la.
Pere Maria Orts, autor de “Història de la senyera del País Valencià”, el més important llibre sobre el Penó de la Conquesta en que que s’ha basat la defensa de l’autenticitat i validesa de la nostra senyera quatribarrada, feia ja fa anys una crida a la concordia i acceptació de l’estatutària senyera tricolor. Nosaltres simplement pretenem parar atenció a alguns antecedents històrics en l’origen i ús de la senyera tricolor com a símbol privatiu del nostre país.
S’ha prioritzat la reproducció de testimonis que facen referència al símbol privatiu per ser la motivació específica d’este reportatge No obstant això per si el lector està poc habituat a este típus de consideracions caldrà deixar ben clar que qui vulga trobar un text d’afirmació anticatalanista haurà de seguir en la seua improductiva cerca. Açò no és això.
Per a llegir el reportatge complet, feu clic en continuar llegint.
Continue Reading Maig 28, 2008
La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya.
La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.
Per continuar llegint, fes clic en continuar llegint.
Continue Reading Maig 11, 2008
Des del dia 15 de Gener d’enguany, el Ministeri d’Indústria del “Gobierno de España” ha posat en marxa el programa “Jóvenes en Red” que segons diuen té per objectiu “fomentar que los jóvenes Internautas establezcan y desarrollen su presencia personal y social en Internet” i per això oferirà un domini .es gratuït durant el primer any a tots els joves menors de 30 anys (limitat a 30.000 dominis).
El problema és que el Ministeri d’Indústria, malgrat estar encapçalat per un ministre català, no té cap mena de sensibilitat amb la plurinacionalitat, i la pluralitat lingüística de l’estat. Així doncs únicament es regalen dominis .es, i el web on es demanen els dominis (www.jovenesenred.es) està únicament en castellà, menystenint la resta de llengües oficials de l’estat.
El plurilingüisme seria fàcil de resoldre, només caldria que es traduís el web a totes les llengües de l’estat: català, gallec, i èuscar.
En canvi respectar la plurinacionalitat és més complicat, ja és un problema de fons de l’estat espanyol, d’entrada s’haurien d’autoritzar els dominis territorials per a la resta de nacions de l’estat com per exemple el .ct per a Catalunya. Com que aquest és un tema que va molt més enllà d’aquesta campanya, sense deixar de reivindicar els dominis territorials (de dues lletres), reclamem que s’ofereixin dominis .cat, que identifiquen la llengua i la cultura catalanes. O que es regalin els dominis genèrics .com, .net, o .org que no fereixen a ningú, i que són més barats que el .es, i així la campanya costaria menys a les arques de l’estat.
Adherix-te ací
Maig 11, 2008
